Dimecres, 28 de juliol

Violador de les altures

El vaig conèixer en un vol Berlin-Menorca. Era ell qui havia de pilotar l'avió però anava tan borratxo que el van posar a dormir la mona al seient del meu costat. Païa l'alcohol amb apnees sobtades i sorolloses, despentinat, amb l'uniforme arrugat: duia jaqueta de comandant, gorra d'aviador i texans. Una de les hostesses el va despertar amb cafè, una bona dosi de píndoles i una carta d'acomiadament. Parlava castellà i es deia Armando. Armando Rampas.
Després d'un viatge animadíssim (perquè un cop ja va assimilar que l'havien acomiadat de Lufthansa va decidir continuar bevent) es va apuntar a una travessia amb La Moreneta. Com ell deia, no hi havia tanta diferència entre pilotar un avió o un vaixell i no li agradava trepitjar terra ferma. Em va caure bé perquè tot l'importava un rave. S'estimava el cel i les dones, una mica menys la mar i els homes i, molt menys, la terra.

Va aprendre a patronar un vaixell com si pilotés un dels seus avions. No li va costar gens però mai vam poder treure-li l'aèria costum de manar-nos a tots, ordenar a tort i dret, i especificar la temperatura i la velocitat a cada hora. A la nit, sopats, emparats per la nit i el rom ens explicava històries del seus anys de sindicalista al SEPLA i, plorant, ens deia que ell volia ser cosmonauta, que no es volia estar més a aquest planeta de pols i merda. I llavors, ho feia, 1-2-3 IGNICIÓ i es cremava en litres d'alcohol.

Va ser un més de la tripulació fins que se'n va cansar. Ens va deixar com qui acomiada un vol: "el comandante Armando Rampas les agradece la deferencia de volar con él y les emplaza a comunicarse con el personal de tierra para más detalles". Ens va deixar també un deute astronòmic amb la botiga de quèbeures i la companyia de les dones satèl.lit que sempre l'envoltaven.

M.A. Klorsclap

Si voleu més informació podeu consultar a Antònia Font i fer una ullada a la cançó que li van dedicar.

Armando Rampas

Un cel tan diferent del que hi ha damunt ca meva
és tot un alicient per deixar-se caure a Formentera.
Planeta blau i blanc, adéu des d'allà dalt,
demà respiraré èter gasificat.
I l'hotel transbordador és al.lucinant,
i el curset de cosmonauta m'ha encantat.
Comandant Armando Rampas,
no te follis les hostesses una darrera l'altra,
i comandant, no m'involucrisque un turista és humanista i no un pirata.
Comandant Armando Rampas,
no te follis les hostesses una darrera l'altra,
i comandant, no m'abandonis amb el teu paracaigudes,
mal te matis, inciderador dels arbres, violador de les altures.

Antònia Font, 'Taxi'.

lasius i neglectus
27.7.04

 
Dissabte, 3 de juliol

El bust turmentat

Ha mort el padrí dels actors, Marlon Brando. El mestre d’un estil d’interpretació total que, reforçat per un físic poderós, li permetia transmetre, amb tot el cos, el seu món interior. Sense sobreactuacions, Brando ha estat el millor a l’hora d’expressar un interior turmentat. Des d’Un tramvia anomenat desig fins a Apocalypse Now passant per La llei del silenci, Juli Cèsar, El Padrí o L’últim tango a París, Brando ha canviat de personatge sense repetir-se. Tot i que, en l’imaginari universal, ha sobreviscut, com a sex symbol, el mascle d’Un tramvia anomenat desig i de Salvatge, Brando va construir cent personatges individualitzats, un per cada film, sense deixar mai de transmetre una personalitat única caracteritzada pel neguit interior. És un turmentat el personatge d’Un tramvia..., està turmentat l’estibador de La llei del silenci, ho està també el motorista canalla de Salvatge. Era el signe dels temps: James Dean no feia altra cosa. Però el primer Brando va morir, com Dean, i va renéixer, als anys setanta, amb tres interpretacions mítiques que havien de marcar la història del cinema posterior. Tot i la decadència del seu físic, Brando va ser capaç de transmetre, una altra vegada sense histrionisme, el turment interior del poderós, del boig i de l’inconformista en El Padrí, Apocalypse Now i L’últim tango, respectivament. En les dues primeres, gairebé només li calgué el cap i les mans. La imatge de Vito Corleone acaronant el gat, la visió del Coronel Kurtz passant-se la mà per la calba en un ombrívol indret del Vietnam són exemples del poder de Brando per convertir-se en un altre sense trair-se a si mateix, sense deixar de traspuar qui era. A L’últim tango, tot i la inconstància –que no inconsistència- del film, Brando torna a actuar amb tot el cos, parlant sense dir res de cap a peus. La resta de la filmografia de Brando, la que deixa el seu turment personal –i autèntic- de banda, és una altra cosa: actuar per cobrar, mantenir la seva illa privada i no morir de gana.
Els seus deixebles més llestos, Al Pacino i Robert de Niro –no és casual que el millor director de cinema dels setanta i vuitanta, Francis Ford Coppola, els fes coincidir als tres a El Padrí- són també fills de l’Actor’s Studio i són també els que han mantingut viu l’únic gènere cinematogràfic que no ha mort, el negre; però no han sabut diversificar els seus registres com Brando: De Niro, de vegades, s’ha deixat anar per la sobreactuació (El Cap de la Por) i Pacino, té tendència a repetir el que millor sap fer (entre Serpico i Heat no hi ha moltes passes). El Brando de La llei del silenci i el de Salvatge no tenen res a veure. El d' El Padrí i el de L’últim tango, tampoc. I tots, vet aquí què vol dir interpretar, són el mateix: una ànima turmentada de bust incomparable.


lasius i neglectus
3.7.04