Diumenge, 13 d'octubre

Mail no enviat a Dexter Gordon : Gràcies pel pastís.

Per llegir escoltant Cheese Cake


Boles d’anís, biscuit, brie, canyella i coco.
Boles d’anís, biscuit, brie, taronja i rom.
Assegut, escoltant la teva música, em vénen de sobte els ingredients del teu pastís. Les notes esdevenen olors; les olors, colors; els colors, sabors.
Assegut en un balancí del porxo. La casa, als afores. Dues llums rodones i paral·leles s’acosten pel carrer. El cotxe s’atura al meu davant.
L’olor del pastís surt del forn i puc veure el seu perfum, com es mou capriciosament en estranyes giragonses, fins que entra al meu nas. Encara puc descriure els ingredients.
Boles d’anís, biscuit, brie, canyella i coco.
Boles d’anís, biscuit, brie, taronja i rom.
Baixa del cotxe a la nit xafogosa i camina com una deessa cap a mí. De vellut roig és el vestit. Em besa la galta i m’explica que el dia ha estat dur. Molt trànsit. Feina? Molta. La gent escriu més cartes a l’estiu. Envia paquets. I postals de llocs increïbles. Neus blanques. Palmeres perfectes. Valls verdes. Muntanyes de sorra.
Boles d’anís, biscuit, brie, canyella i coco.
Boles d’anís, biscuit, brie, taronja i rom.
Entre totes les cartes, una en concret feia una olor familiar, de pastís de formatge.
Li ha fet pensar en mi. I en una migdiada humida dins d’una cambra en penombra on el sol, filtrat per unes persianes baixades, escriu un missatge en morse a les parets i el sostre: això no durarà sempre, no durara sempre això, durarà sempre això, no? sempre això no durarà.
Boles d’anís, biscuit, brie, canyella i coco.
Boles d’anís, biscuit, brie, taronja i rom.
Pastís de formatge.
Ja no puc destriar.
Boles d’anís, biscuit, brie, canyella i coco.
Boles d’anís, biscuit, brie, taronja i rom.
El pastís ja s’ha fet i ella s’esvaeix com el perfum del pastís. Fent giragonses se’n va.

Com fer pastís de formatge.
Dexter Gordon i la seva discografia.


lasius i neglectus
13.10.02

 
Dijous, 10 d'octubre

Mail de Scherezade al seu pare, el Visir

Estimat pare,

He seguit els consells que em vau donar i ja hem passat 200 nits. Al començament no les tenia totes, perquè el rei de vegades s'adormia enmig del conte. Llavors pensava ¿com pot ser tan poc sensible a les històries amb què regalo les seves oïdes?. I ja em veus aixecant una mica la veu i inventant-me altres contes pel mig.

¿Saps com aconseguia llavors captar la seva atenció? Doncs barrejant-t'hi sang i fetge. Quan veia que pesava figues, feia que la meva germana li toqués l'orella amb dissimul. Jo, que estava a l'aguait, em posava dreta i començava a representar tots els papers de l'auca. Espases, llances, escuts, cavalls, crits i algarabies... tot el necessari per mantenir-lo despert fins la matinada. ¡Si haguessis vist quina cara feia! Es sentia tan identificat que alguna vegada vaig pensar que no em prengués per l'enemic. Saps que sempre el deixava a mitges amb "i el rei intentà desembeinar l'espasa sense adonar-se que una mà traïdora ..." . I ell deia:" què, què i...?i jo "doncs ara haurem de deixar descansar el rei i la mà, que tinc molta son i demà serà un altre dia..".

Els primers dies em va fer mala cara i temia que no s'ho empassaria; però, mica en mica, va anar endolcint el seu capteniment. El que fèiem a continuació no t'ho escric perquè això ja seria un altre conte i, de fet, molts dels contes que jo li explicava no eren res més que versions del que fèiem cada nit. Sort que ell no se n'adonava. Però sempre penso que el que em manté amb vida és la manera com converteixo cadascuna de les nostres matinades en el conté de l'endemà. Així, mica en mica, les seves maneres brusques i amenaçants han deixat pas a una espera que sembla no tenir la seva fi. Paraules, gestos i moviments nostres són representats per uns éssers de ficció que són convocats cada nit perquè jo pugui veure la llum un dia més.

Pare, junt amb aquesta carta, rebràs un cofre on hi ha tots els llibres que em vas fer endur per tal que tingués prou matèria per cadascuna de les nits. Te'ls torno perquè ja no els necessitaré més. Ara la matèria som el rei i jo. Per cert, no t'estranyi sentir d'aquí poc alguns dels contes que li explico. Sé del cert que darrera de les cortines s'amaga mig palau. La meva germana em té informada del gran interès amb què són seguides les nostres històries pels nobles i servidors. Cada matí ploren i riuen amb el conte de la nit. Penso fins i tot incorporar nous personatges inspirats en tan fervent audiència.

I seguint el savi consell que em vau donar la nit que pensàveu que seria l'última: "qui nits passa, anys empeny",

us besa la vostra filla

Scherezade

fragments de les mil i una nits


lasius i neglectus
9.10.02

 
Dimecres, 9 d'octubre

MAI L'enviaren és el joc que us proposem per començar. Voldríem rebre els vostres mails oberts, aquells que mai heu enviat però que heu pensat molt cops. Les formigues no tenim una temàtica preferida o un personatge millor que un altre, només la ingènua satisfacció de deixar-vos aquest espai des d'on llençar les vostres ampolles al mar.

Aquesta idea ha estat robada de la web de la senyora dels cromets, que ja s'ho va inventar a començaments d'any i amb qui ens ha agradat molt participar. Ens ha permés fotre-li el copyright i ella ja sap com li agraïm. Feu una ullada als seus mails que mai no es van enviar i jugueu amb nosaltres.


lasius i neglectus
9.10.02

 
E-MAIL DE JESÚS A DÉU

Déu Pare omnipotent, que a la dreta no tens ningú i l’esquerra tens paralitzada:

Has de saber, primer de tot, que aquest missatge no és la carta apressada d’un moment de feblesa, sinó la conclusió inevitable d’anys i anys de reflexió profunda. Sé qui sóc i sé qui ets. Sé que em vas enviar a aquest món a ser un exemple i, fins ara, he seguit el guió sense desviar-me un milímetre. Però fins aquí hem arribat.

Ara fa uns moments, durant la farsa de l’últim sopar he estat pensant i ho he vist tan clar com l’aigua: tot havia anat com tu pensaves i qui m’ha de traicionar és Judes, sens dubte el més intel·ligent, avançat i lliure dels meus “deixebles”. Per què, m’he preguntat llavors. Per què ha de ser ell si és qui entén amb més claredat els ensenyaments sobre la igualtat i sobre la rebel·lia contra els poderosos, els injustos i els prepotents? No seré jo un d’ells, m’he qüestionat. I ho he vist clar: m’has programat perque ningú no et faci ombra, perquè la mort segura sigui l’esperança d’un més enllà, perquè la fe cega sigui el primer manament, perquè els pobres creguin en una vida millor, perquè la caritat disculpi la mala consciència, perquè l’odi sembli irracional, perquè donar l’altra galta signifiqui bondat i perquè el plaer en aquesta vida sembli la condemna per una altra existència eterna i imaginària.

Sóc un autòmata que ha de transmetre la teva idea prepotent d’esperar la contemplació de tu mateix, de Déu, per damunt de tot. Quina ximpleria! Però també m’has fet humà i he vist la vida des del costat fosc –he vist la pobresa, la misèria i la fam que tu no vols corregir- i des del costat lluminós –he sentit els plaers deliciosos de la carn, he olorat els aromes de la natura al forn, he tastat l’oli que raja dels molins i he begut el vi del raïm aixafat- i ja no vull més defensar deïtats que els limiten i els retenen. Ara vull que gaudeixin dels plaers i s’alliberen de les pors. Vull que creixin com aquestes oliveres que em miren emprenyades, serrant les seves arrugues centenàries amb un orgull massís, i em tiren a sobre les seves fulles amb olor a terra i sàvia.

Ja sento que venen a buscar-me. Vindran acompanyats de Judes o sols? Ha estat ell qui m’ha traït o tu? N’hi ha cap diferència? O tot és una bogeria meva i jo, només jo, sóc el culpable d’arrossegar al fang l’humanitat que em segueix?

Me cago en tu, déu.

Jesús

E-MAIL DE DÉU AL SEU FILL JESÚS


Jesús de Natzaret
Gòlgota

Estimat Jesús,

En resposta a la teva carta enviada des de Getsemaní, em permetràs —altre remei no et toca, però, per un cop, condescendiré a la cortesia formulària— unes precisions:

(1) Que tu parlis “d’anys i anys de reflexió profunda”, comprendràs que em faria pixar de riure, si no fos que (a) no vull ficar-me a dirimir si jo ric o no, que en això si poden entretenir els teòlegs, (b) ni tinc bufeta ni deixo de tenir-ne, de la mateixa manera que els àngels ni tenen sexe ni són asexuats. Però no ens perdem, que els humans teniu l’atenció limitada. Amb els teus pobres trenta-tres anys de “reflexió profunda” pots haver impressionat a alguna xati beneita com la Maria Magdalena, però no Em vinguis, a Mi!, amb aquestes tàctiques.
(2) De l’últim sopar segur que no en diries “farsa” si l’haguessis pagat tu. És típic dels fills no emancipats menysprear aquests detalls. En això, com en tantes altres coses, es demostra que ets un cap verd.
(3) La teva missió de redimir els pecats dels homes amb la teva sang es veu que et sembla poc. ¿I què més deu voler, el Nano? ¿“Els plaers deliciosos de la carn”, com dius tu, el vi, l’oli i aquests “aromes de la natura al forn” que semblen sortits d’un premi de poesia català i que ni Déu (o sigui Jo) sap què vol dir? ¿I res més? ¿No mana res més el “senyor” Fill? ¿Acabar amb la pobresa, amb les guerres, amb la fam? Xato, que no sóc del departament d’atenció al client, Jo. Si et van bé els plaers, accepta els dolors que et toquen. Pensa, a més, que si, més jove o més vell, no t’acabessis morint, de tota aquesta vida terrenal, al segon segle, n’estaries més que fart. I no em vinguis a demanar que posi pegats al que els teus parents humans esguerren amb una traça tan admirable.
(4) El teu to hippiós (“vull que gaudeixin dels plaers i s’alliberen de les pors”) et ve d’haver passat la infància amb aquell sòmines d’en Josep, que tenia la sentimentalitat fluixa dels petitburgesos i que arriba a extrems lamentables quan, a sobre de petitburgesos són, com en el seu cas, impotents. Però et vam haver de fer néixer en aquesta família perquè amb l’ADN no s’hi pot fer bromes.
(5) Trobo que les oliveres són uns arbres horrorosos. Temps a venir es convertiran en patrimoni exclusiu dels pijos, que en posaran una a cada torreta. Ja veus quin gust tens.
(6) Per cert, Judes era Jo adequadament caracteritzat. Sembla estrany que no hi hagis caigut.

Fins ara, Nen.

Déu Pare


PS: Els claus són de primera, ja ho has notat. M’he cuidat personalment de comprovar que no n’hi hagués cap d’espuntat.


lasius i neglectus
9.10.02

 
E-mail de Plaerdemavida a Tirant

Palau de Constantinoble

T'envio aquesta lletra a través d'una donzella nova. L'anterior era massa tafanera i les llegia abans. Com que no vull que la meva ajuda sigui malinterpretada a Palau, on ja comencen a fer volar la imaginació ( ja sabem que qui no té feina el gat pentina), vull tornar-te a recordar els papers que ens han asignat en aquesta història. A tu et toca fer de cavaller que ha de conquerir a Carmesina i a mi el de la persona que t'obrirà el camí. Ja sé que et queixes moltes vegades de la dificultat de l'empresa, que tu et mous millor en els camps de batalla que en les sales de Palau. Noi, hi ha el que hi ha. I un no neix ensenyat. Recorda que també vas haver de gruar el teu abans d'aconseguir formar part de l'ordre de la Garrotera. Vas haver de fer un stage d'un any a Anglaterra, provar les teves armes amb la flor i nata dels cavallers i, a més, demostrar els teus dots galants davant la bella Agnès.

Em dius sovint que ja n'estàs fart d'haver de fer el numeret davant de la princesa, que tu ho acabaries de seguida. Quan et queixes de les escenes galants que has d'interpretar, dels modelets que et fan posar, no tens en compte que això és el que agrada als lectors i que tot autor es deu al seu públic. La gent vol uns cavallers que sàpiguen seduir amb les paraules, unes dames que es resisteixin una mica, i sobretot vol que la cosa s'allargui per poder disfrutar més. Per tant encara queden molts capítols perquè puguis aconseguir el que vols.

Pren-t'ho amb calma. Sempre t'ho dic. Carmesina vol el mateix que tu, però la noia també està lligada pel contracte. Tots ho estem.
Aquí els únics que sembla que vagin de freelance són l'Emperadriu i Hipòlit. Noi, sort que han tingut. Pensa que les seves circunstàncies també són diferents. I sobretot ... que ells no són pas els protagonistes. La seva història s'havia de resoldre en pocs capítols. Pensa que als herois sempre els fan patir una mica ( i ara no et dic el final que ens tenen reservat perquè, si el dic, et plantes a mig llibre)

Tirant, quan em dius que passes de Carmesina i que em vols a mi, em quedo pensativa. Em temptes, ho saps? A mi també m'agradaria perquè estic farta del paper de missatgera-alcavota que m'han encolomat. I no parlem quan em fan fer de voyeur en les escenes més sucoses. No m'agrada que em vegin com un personatge incapaç de buscar la seva felicitat. Però noi, m'aguanto. Sempre ens queda recórrer a que ens devem al públic i que al final serem recompensats amb la fama. I de famosos ho serem. No ho dubtis.

Ara, també tinc present que de vegades els escriptors censuren determinats moments de les seves històries. Que han llençat moltes pàgines on nosaltres podríem tenir aquesta relació que tu em demanes sovint. Es per això, i aquest és el motiu del secretisme d'aquesta lletra, que he pensat en una petita variació de la història original. Crec que això ens permetrà continuar fent els nostres papers amb més ganes. Trobaràs els fulls dintre del devocionari que guardes a la teva cambra.

Espero que t'agradi

Plaerdemavida

Del nou Tirant per Plaerdemavida

Quan en Tirant va veure les mans d’en Lausata acaronant les pomes cristal.lines d’e Carmesina, va comprendre que aquelles mans no eren les de l’hortolà sinó les blanques mans de Plaerdemavida. Va reconèixer els seus dits prims i nerviosos massegant les mamelles de la princesa. Carmesina vinclava el cap i somreia gentil mentre Plaerdemavida li pessigava els mugrons que se n’eixien rosats de la clotxeta. Tirant es va estremir de plaer i fúria, la imatge que li oferien les dues dones era sensual, prohibida i desencoratjadora. Tal com va dir-li la Vidua Resposada, la seva dama l’enganyava i fruia dels amors d’un altre. El cavaller haguès volgut que fos un home qui l’acaronava, el podria matar ara mateix i comdemnar-la a ella. Però era en Plaerdemavida qui li resseguia les corves i, destrament, li aixecava les faldilles.

Hores abans la Viuda Reposada el feu passar a les seves habitacions i melosa li diguè que li guardava gran secret però que no volia ferir-lo. Va explicar-li que era per en Lausata per qui Carmesina guardava el seu tresor, i en Tirant va renegar, va esblanquir-se com un fantasma i va titllar la dona de mentidera. La dida es despullà i li furgà dins els gipons. Tirant va jeure amb la viuda però no li va treure les calces vermelles que tan poc li afavorien. La carn és fleble i ara ell purgava la seva luxúria veient les dames entretingudes en jocs tan amorosos.

En Tirant era presoner del seu amagatall. Tenia a l’abast les belles que estimava i no podia gaudir-ne cap, l’una se li negava i l’altra l’enganyava. Ferit i gelós, va sortir del cau i va sorprendre les dames que es besaven. Es va posar en mig de totes dues i mirant Carmesina li parla així:

Bella sens par ab la presençanoble,
vostre bell cors, bell fec Déus sobre totes,
gais e donós lluu plus que fina pedra,
amorós, bells, plus penetrants que estella;
d'on, quan vos vei ab les autres en flota
les jutge menys, si com fai lo carboncles
que de virtuts les fines pedres passa:
vós ets sus lei com l'astors sus l'esmirle.

Carmesina, sorpresa i enrojolada, s’arreplegà les faldilles, es cordà la roba i va fugir cap a la seva cambra i, llavors, el cavaller mirà a Plaerdemavida i li diguè:

L'amor que us hai en totes les parts mascles
no foncs jamais en null cors d'hom ne arma,
¿quan no n'amec pus coralment nulls hòmens
tan forta amor com cesta que el cor m'obre?
Mas sui torbats que no fonc Aristòtils
d'amor qui m'art e mos cinc senys desferma,
co'l monjos bos que no es part de la cetl.la
no es part mon cors de vós tant com dits d'ungla.

Plaerdemavida es va mirar fixament en els ulls de Tirant. S’hi emmirallava i li reconeixia el desig. Delitosa de carn i amors el va abraçar i li va xiuxuejar a l’orella:“Si per gaudir de senyor me cal tastar senyora, menjarè la carn que a vos us fa fruit, pos d’aquesta manera vos me tastareu a mi”.


lasius i neglectus
9.10.02